Pablo Picasso (1881-1973). Oli. Museu d'Israel, Jerusalem.
Es conjuguen en aquest quadre diverses de les obsessions més recurrents de l'artista malagueny: la de l'artista i la model, amb tota la seva sempre molt àmpliament explotada per ell dimensió eròtica, però també la de la seva afició a autorretratarse a contrallum o, el que és gairebé el mateix, com a ombra. Com correspon a aquest tipus d'escena, es tracta d'un interior, el que vincula molt a Picasso a el món dels nabis, com Vuillard, Bonnard o Valloton, per no parlar ja de Matisse, però li posa un toc sinistre a l'assumpte, no només per la irradiació de la seva ombra espectral, que cobreix com un núvol jupiterina a l'sensual i lliurat nu d'aquesta espècie de Dànae, sinó perquè irromp la tenebrosa efígie envaint l'espai íntim com si es tractés de la solapada presència d'un criminal. És veritat que, al començament de la dècada de 1950, Picasso es va lliurar a molts jocs de llums i ombres de l'taller de La Californie, però hi ha pocs d'una sexualitat tan amenaçant, com ha de ser-ho la dels fantasmes.
(Font: EL PAIS Text: Francisco Calvo Serraller)
Per a que hi hagi ombra ha d'haver-hi la llum que la projecta. És el que compta.
ResponEliminasi, es com un cant d esperança dins la foscor
EliminaJugar amb les ombres i la llum té un cert misteri. Els contrallums han estat sempre la meva obsessió, no sé si és el joc de mostrar i imaginar que em sedueix, qui sap!😉
ResponEliminadoncs si t hi animes ja ho saps.....
ResponElimina;-)